Sintaxi I Semàntica Llatina General

La concordança és aquella coincidència que es dona entre elements d'una oració o frase o enunciat. Al llatí les coincidències que podem trobar són; el gènere, nombre, cas i persona. Les concordances possibles són:

Com ja hem vist, inicialment, cada cas equival a una funció sintàctica. Ara bé, en funció de l'estructura de l'oració, poden adoptar altres sentits o funcions. Tot i que en els llibres de gramàtica llatina s'espessifiqui una gran varietat de funcions dels casos, a dalt en un PowerPoint s'indiquen les més freqüents, adients per al batxillerat. D'igual mode en aquesta secció de sintaxi avançada teoritzarem cas per cas i indicarem totes les seves funcions possibles detalladament, però només destacarem i posarem en pràctica gràficament aquelles funcions imprescindibles. Per exemple: en el cas del datiu, a banda de ser un complement indirecte, pot expressar una altra gran varietat de funcions de les quals només cal saber allò que se'n diu "datiu possessiu".

En primer lloc, el cas Vocatiu (> vocare, cridar) és el menys utilitzat en llatí i només serveix per fer una crida a algú, i, per tant, la seva funció és la mateixa que el nom del seu cas (VOCATIU):

• Cantasti male, dum fututa es, Aegle (Marcial, Epigrames 1,94)

Has cantado mal mientras te han jodido, Egle. (Traducció de José Guillem)

• Quaeris, quot mihi basiationes / tuae, Lesbia, sint satis superque. (Catul, Poesies 7)

Preguntes, Lèsbia, quantes besades teves me'n seran prou.

En segon lloc, trobem un cas molt abundant en les oracions llatines que es tracta del Nominatiu (> nominare - anomenar), el que introdueix en un 90% dels casos el subjecte de les formes verbals.

• Romani ovantes ac gratulantes Horatium accipiunt (De viris illustribus urbis Romae a Romulo ad Augustum)

Els romans reben l'Horaci amb honors i gratulacions.

Per una altra banda, podem trobar altres elements en el mateix cas en una oració però aquests seran aposicions, complements predicatius o bé atributs del subjecte.

• Romani ovantes ac gratulantes Horatium accipiunt (Complement Predicatiu)

• Britannia est insula. (Atribut)

Britània és una illa.

• Pasiphaa, regis Minois coniux, filium horrendum habuerat ex adulterio cum tauro. (Aposició)

Pasífae, muller del rei Minos, havia tingut un fill monstruós amb un brau com a conseqüència d’un adulteri.

L'Acusatiu (> accusare, acusar) és aquell cas que sovint acompanya a una oració en què hi ha un verb transitiu, per tant en la majoria dels casos hi funcionarà coma Complement Directe.

• Si uis pacem, para bellum.

Si vols la pau, prepara la guerra.

• [Gladiator] sanguinem nostrum sitiebat (Ciceró).

Un gladiador tenia set de la nostra sang.

• Feminae virique flores amant.

A les dones i als homes els agraden les flors.

Independentment de la funció sintàctica d'aquest acusatiu en la nostra traducció, tal i com podem observar en la segona frase i que en la nostra llengua aquest complement directe l'expresaríem amb un CRV, en llatí és i serà un acusatiu CD. Com també en la tercera, que en la nostra llengua, el català, expressem que una cosa (SBJ) agrada(V) a algú (CI), però el llatí empra un CD enlloc de CI, perquè mentre que "amare" en llatí és transitiu, en català "agradar" és intransitiu, llavors no podem usar un CD sinó un CI.

Per una altra banda, podem trobar que l'acusatiu té un matís semàntic força concret pel context, sovint un valor circumstancial:

• Direcció: Rex Siciliae Hiero Romam uenit (Eutropi) = Hieró, rei de Sicília, va a Roma.
• Extensió: Viginti annos in disciplina permanent. = Romanen en l'aprenentatge vint anys.
• Subjecte d'infinitiu: Caesar iubet milites rescindere pontem = Cèsar ordena que els soldats tallin el pont.
• Acusatiu de relació: Hannibal ipse femur ictus cecidit. = Hanníbal mateix caigué ferit en la cuixa.
• Doble Acusatiu: Doceo grammaticam pueros. = Ensenyo gramàtica als nens.

Però també, en estudis més avançats com en una carrera universitària els matisos semàntics de l'acusatiu, com també passarà amb la resta dels casos, prenen més etiquetes concretes. Tot i que s'exposaran les més conegudes.

El cas Genitiu (genus + tivus, estirp o categoria) és el cas que sovint expressa la qualitat de altres mots de l'oració, és a dir, és sovint un complement del nom (de) que sovint pot adquirir un matís semàntic possessiu i d'altres més.

• Domina amat filiam nautae. = La senyora estima la filla del mariner. (CN)
• Pomponii domum = La casa de Pomponi (Possessiu)

Però també pot adquirir una etiqueta específica si complementa a paraules d'etimologia verbal, en funció si abstractament equivaldria al seu subjecte (subjectiu) o complement directe (objectiu); o bé partitiu si indica una part d'un mot que aquesta mateixa part és el tot per se (partitiu):

• adventus Caesaris = L'arribada de Cèsar (subjectiu) [Cèsar arriba]
• oppugnatio oppidi = L'assalt de la ciutat (objectiu) [Assaltar una ciutat]
• pars equitum = Una part de la cavalleria (partitiu)

El cas Datiu (>dare, donar) indica allò que està interessat en l'acció verbal, és a dir, allò que entenem per Complement Indirecte (a / per a):

• Epistulam Mallio dedi. = Vaig lliurar una carta a Malio (CI)
• Has ego tibi litteras misi. = Jo vaig enviar-te aquestes cartes (CI)

També podem trobar molts altres matisos com el datiu règim, com la majoria de casos que se sap pel diccionari [amb dat.], però també n'hi ha d'altres com el datiu d'interès que abarca un gran abanic de submatisos o el datiu amb valor circumstancial. Tot i així cal destacar dels de interès el datiu possessiu:

En la llengua llatina el complement circumstancial es forma amb el cas ablatiu i que també es pot fer amb el cas acusatiu, però, afegint-li una preposició. També, els adverbis compleixen aquesta funció dins l'oració, la funció circumstancial.

Per una altra banda, les etiquetes que reben aquests circumstancials (CC-Direcció, lloc, etc.), poden utilitzar-se de la mateixa forma per a etiquetar les oracions subordinades adverbials, de la mateixa manera passarà amb les conjuncions coordinades respecte a les oracions coordinades (copulatives, etc.).

Llavors, aquest apartat serveix per conèixer totes aquestes etiquetes possibles amb les construccions d'exemple respectius, etiquetes que es donen a partir del seu significat.

Circumstancials introduïts per preposicions i adverbis

També altres més com de matèria, assumpte, quantitat, propietat, afirmació, negació, etc. Adopten una etiqueta determinada segons els seu significat o connotació dins l'oració.

Una darrere funció del cas ablatiu que caldria destacar és el ablatiu Complement Agent, que sovint es troba en les oracions de verbs amb veu passiva i, a més, introduit per la preposició a, ab, abs si resulta que són persones:

• Pater et mater a filio amantur. = El pare i la mare són estimats pel fill. (C.Agent)

* És lícit emfatitzar el sintagma preposicional llatí compost per "de" més "ablatiu" sobretot a principi de frase per raó semàntica i interpretativa, aquesta circumstància pot traduir-se al català amb "pel que fa a / a propòsit de": en aquest cas, ens trobem davant una funció circumstancial de Referècia, també hom podria rerferir-se com a Assumpte i/o Matèria...

• De luxuria purgavit Erucius, cum dixit hunc ne in convivio quidem ullo fere interfuisse. = Pel que fa als excessos, Eruci les descarta quan va afirmar que Rosci ni tans sols en cap convit mai ha estat present.  (Cic. Defensa de Rosci)

Com ben be sabem, els infinitius poden equivaldre, a banda d'un verb no personal, a un substantiu. I per tant, com també sabem, els substantius compleixen funcions sintàctiques.

Per una banda, l'infinitiu com a substantiu en un text, moltes vegades pot complir la funció de Complement Directe. I per tant, respecte a la traducció, l'infinitiu es tradueix en infinitiu després del verb (com si fos un CD corrent).

En el cas que en una oració amb l'infinitiu hi hagués un acusatiu, i que en el cas que fossin els dos Complements Directes, l'infinitiu sempre es tradueix en primer lloc precedit de l'acusatiu, és a dir, l'infinitiu és el CD del verb principal i el cas acusatiu el CD de l'infinitiu. En aquest cas podem suposar que hi ha una correferencialitat, és a dir, un subjecte compartit entre el del verb principal (volunt) i el infinitiu (cognoscere): els homes volen i els homes coneixen.

Una oració subordinada substantiva d'infinitiu és l'etiqueta que reb aquella construcció sintàctica o oració en la qual podem trobar un infinitiu, el qual estarà envoltat de mots en cas acusatiu, una de les quals farà la funció de subjecte.

Les construccions personals d'infinitiu són aquelles estructures que, semblants a les oracions d'infinitiu, subordinen amb un infinitiu una oració que depèn d'un verb principal amb la diferència que el subjecte del verb principal i de l'infinitiu és compartit, per tant es caracteritza per usar un cas en nominatiu en funció de subjecte i a més a més, en el cas que ens trobem amb un infinitiu compost, la part composta pel que correspondríem amb el supí (amatum esse), en aquests casos, aquesta part apareix en nominatiu, concordant amb el subjecte del verb principal o matriu, en conseqüència, (amatus esse). Però, sovint el verb principal és de caire passiu i impersonal, tanmateix el subjecte s'ha d'incloure en la subordinada preferentment. En aquest cas, l'infinitiu acostuma funcionar com a Complement Predicatiu del Subjecte.

En parlar sobre els aspectes sintàctics estrictament, en aquí, no tenim oracions subordinades d'infinitiu, sinó una construcció personal, de la qual altres elements poden entrar en relació de dependència, tal com passa amb qualsevol forma nominal o no personal, així doncs, no esperarem una construcció amb funció sintàctica referida al verb (CD, per exemple) sinó cap al subjecte, és a dir, sovint ens trobarem amb Complements Predicatiu com a funció sintàctica a través de les construccions d'infinitiu.

• Caesar dicitur vicisse Gallos.
• Es diu que Cèsar va vèncer als gals.

Aquest tipus de construccions són freqüents en anglès, en les típiques expressions de "She is said to have given up smoking", "Es diu que ella va deixar de fumar" o bé literalment "Ella és dita d'haver deixat de fumar" com també literalment haguerem trobat amb el cas del llatí "Cèsar és dit d'haver vençut els gals", encara així en la nostra llengua no és coherent fer un calc d'aquesta construcció llatina, però sí és possible adapatar-la de tal manera que la semàntica no queda alterada en ambdós casos.

Els participis poden equivaldre, a banda d'un verb no personal, a un adjectiu. I per tant, com també sabem, els adjectius compleixen funcions sintàctiques i concerten amb un substantiu. Doncs, de la mateixa manera ho fa el participi amb un mot. S'ha de tenir present com es tradueixen mirant la teoria en el botons propers.

La veu passiva fa referència a un accident gramatical verbal que reflecteix en les oracions un tipus d'ordre sintàctic. Per tal d'assimilar aquesta estructura ja poc freqüent en l'ús oral, sobretot en les llengües romàniques, em de partir d'una oració activa i mitjançant el mètode comparatiu descriurem les divergències amb una oració passiva.

Una veu activa verbal pot permetre que un verb sigui transitiu, un verb transitiu pot permetre a la oració incorporar un Complement Directe, en el cas del llatí li permet dur un Acusatiu i que especialment expressi un Complement Directe. La veu passiva, per la seva banda, no té caràcter transitiu pròpiament, sinó més aviat intransitiu i un verb intransitiu, que també pot ser actiu, no pot acceptar semànticament un Objecte Directe, però en llatí pot permetre l'inclusió d'un Acusatiu però aquest acusatiu mai serà un Complement Directe sinó un Acusatiu de Relació o de naturalesa adverbial.

• Direcció: Rex Siciliae Hiero Romam uenit (Eutropi) = Hieró, rei de Sicília, va cap Roma.
• Acusatiu de relació: Hannibal ipse femur ictus cecidit. = Hanníbal mateix caigué ferit en (pel que fa a) la cuixa. 

Fins aquest punt, la importància de la veu passiva rau en el seu ordre sintàctic i els seus complements: amb una oració passiva trobem els Complements Agents introduïts per les preposicions a, ab o abs.

• Filius et patrem et matrem amat. El fill estima tant el seu pare com la seva mare.
• Et pater et mater a filio amantur. Tant el pare com la mare són estimats pel seu fill.

En efecte, el valor semàntic d'ambdós oracions és la mateixa, els components oracionals, en canvi, no. La conclusió arrel de la comparació d'una oració activa i una passiva sorgeix quan ens fixem en el subjecte de la activa, qui en aquest cas du a terme l'acció, en la passiva, però, és el Complement Agent. Els Complements directes acusatius actius, s'han convertit en el subjecte nominatiu de la passiva. I el verb, evidentment, ha transmutat morfològicament d'una veu activa a una passiva.

Tots aquests canvis sintàctics i ordres sintàctics depenen, per tant, de la veu del verb. Tot i que s'ha de dir que sovint aquests tipus d'oracions no son homologables perquè no totes les oracions actives es poden convertir en passiva, per exemple "Ego Italiam venio", encara que tècnicament sapiguem que "venio" és intransitiu, cosa que no hauríem d'esperar un CD semàntic, malgrat que posseim un de morfològic, però també anteriorment hem vist que el cas Acusatiu pot complir una funció circumstancial, com aquest cas. Però també cal remarcar que una oració activa i passiva tampoc són homologables sintàcticament però sí que ho són semànticament.

Pel fet que siguin homologables semànticament entre si, en la traducció podem optar per mantenir la estructura passiva o bé canviar-la per una activa, car el llatí troba la productivitat de la veu passiva en moltes de les seves oracions malgrat que, en alguns casos, per a llengua catalana aquesta estructura passiva no queda del tot natural, així doncs, és totalment lícit fer aquestes alteracions en la traducció perquè, encara que manipulem la sintaxi, la semàntica es manté intacta.

En última instància, per justificar que ambdues oracions són homologables semànticament, hauríem de parlar dels papers semàntics dels components: Activa = Ac.CD (FS.Pacient) i Nom.SBJ (FS.Agent) mentre que en la passiva trobem els mateixos mots amb les funcions sintàctiques intercambiades però mantenen el seu paper semàntic: Passiva = Nom.SBJ. (FS.Pacient) i Abl.Ag. (FS.Agent): En conseqüència, una funció semàntica "Pacient o Afectat" la pot complir un CD d'una oració activa com el subjecte d'una oració passiva, mentre que la funció semàntica "Agent o Força" ho farà l'agent que dugui a terme l'acció, per tant podem comptar amb un FS.Agent en un subjecte d'una oració activa i en el Complement Agent de les oracions passives, la qual pot no aparèixer com el subjecte d'una activa.