Tal com hem mencionat, la Ilíada i l'Odissea són les grans obres de referència del Món Grec que influenciaran amb prou evidència literatures posteriors, en especial, la llatina. Ara bé, haver de parlar sobre aquests dos poemes és en igual mesura obrir la capsa de Pandora: ja des de l'antiguitat s'han atribuït a un presumpte Homer, del qual no tenim cap mena d'informació directa i ferma per poder afirmar coses de la seva persona, excepte de mencions d'autors molt antics com Píndar.

On va néixer? No se sap, llevat de les diferents reclamacions i divergents entre elles del seu lloc de naixement: Quios, Argos, etc. Va formular ell en persona tant la Ilíada com l'Odissea? Va ser ell l'autor? Homer és un home o un grup de persones? Realment existeix una connexió entre les dues obres? Ningú ho sap.

Totes aquestes preguntes són les que conformen la Qüestió Homèrica, el debat per excel·lència de la Filologia Clàssica. Aquest assumpte, ja des dels intel·lectuals d'època Alexandrina, començà a desenvolupar-se, de tal manera que fins avui hem hagut d'arrossegar tot aquest bagatge de saber. Per una banda, cal destacar figures com la de Friedrich August Wolf, tesi del qual, grosso modo, afirmava que Homer va existir i les obres s'han conservat perquè algú les va deixar per escrit, entre altres coses més concretes. Per una altra, també és important la figura de Milman Perry, el qual, a través de la seva tesi doctoral titulada L'épithète traditionnelle chez Homère, anàlisi dels epítets, mostra la presència de fórmules repetitives en la poesia com a mitjà per a la memorització: cosa que dona a peu pensar que els poemes eren recitats per més d'una persona, recitacions que han anat evolucionant configurant una llarga tradició fins al moment en què es va decidir fixar una obra canònica.

Per un altre costat, la segona obra, l'Odissea, se centra en un altre heroi i en un altre espai temporal: Ulisses o Odisseu, l'enginyós i astut enginyer del llegendari cavall de Troia. Narra com Ulisses intenta retornar cap a casa seva, Ítaca, després d'haver estat Ílion devastada: un intent que serà constantment frustrat per diferents episodis, com els de les sirenes, que dilataran el temps de retorn: deu anys, mentre que la seva esposa Penèlope l'espera i és fatigada pels pretendents.

És necessari destacar, sobretot, l'estructura: els primers quatre cants dels vint-i-quatre, els protagonitza Telèmac, fill d'Odisseu, tot cercant per on pot al seu pare: aquest conjunt de passatges s'anomena Telemàquia. També podem trobar un relat retrospectiu en els cants IX al XII, trencament de la cronologia temporal.

Aquest conjunt d'elements serviran com a model per al gènere narratiu i per als contes.

Safo, que és coneguda com a Safo de Lesbos o Mitilene, fou una poetisa. Pel que fa a la seva producció literària, se sap que tingué agrupat totes les seves creacions sota nou llibres, a la Biblioteca d'Alexandria, tot i que actualment s'han conservat 650 versos des de les còpies de l'edat mitjana. La seva lírica es caracteritza per les estrofes sàfiques, com també per estrofes glicòniques, dístics asclepiades o epitalamis en hexàmetres dactílics.

El himne a Afrodita és l'únic poema íntegre líric, d'aquests 650 versos conservats, de Safo de Lesbos, tot i no haver trobat un títol grec per a aquest himne, li he posat jo mateix, utilitzant un infinitiu de present actiu, ja que aquests poden funcionar com a un substantiu perfectament, del verb ὑμνέω acompanyat del nom de la deea en cas datiu "Ἀφροδίτῃ ὑμνεῖν" literalment "Cantar un himne a Afrodita".

Aquest poema mostra les súpliques de Safo cap a la dea Afrodita a la que demana que li sigui corresposa un amor (25. "ven, pues, ¡oh diosa! y mis anhelos cumple,"), d'altra banda hi podem veure reflexat les estrofes sàfiques.

Anacreont va ser un poeta líric grec nascut a Teos que juntament amb Safo i Alceu són considerats com a la tríade de poetes lírics monòdics a l'antiga grècia.

Pel que fa a la seva vida professional, va servir com a poeta al palau de Samos del tirà Polícrates fins a la seva mort, a continuació al palau del tirà Hiparc, fill de Pisístrat, on va tenir contacte amb altres poetes de l'entorn com Simònides com també va conèixer el cercle d'aquesta família d'aristòcrates i va escriure poemes elogiant-los, com a Críties fill de Dròpides.  Així doncs, amb la caiguda del tirà les notícies al voltant del poeta desapereixen però se sap que va morir els 85 anys en alguna regió de l'Àtica.

Actualment, es conserven 170 fragmes de les seves composicions líriques gràcies al filòleg alexandrí Aristarc de Samotràcia. Sovint, la seva poesia tracta l'acceptació de les tiranies, malconsidera les guerres i fa uns cants al vi i a l'amor, tan a l'heterosexual com a l'homosexual.

Finalment, cal destacar la mètrica de la seva poesia car compta amb el seu vers amb patró propi, anomenta anacreòntica (˘ ˘ ¯ ˘ ¯ ˘ ¯ ¯).

El gènere del drama s'origina a l'Antiga Grècia, la qual passà a través dels romans, dels autors més destacats Plaute i Terenci, fins als nostres dies que tenim a disposició en el cinema fins i tot en la literatura. Els autors més rellevants de l'època antiga són Èsquil, Sòfocles i Eurípides en la tragèdia i en la comèdia, Aristòfanes i Menandre, dos subgèneres en què es divideix el gènere dramàtic.

La poesia dramàtica sorgeix a partir dels gèneres anteriors, la lírica i l'èpica arrossegant certes característiques aproximadament durant el segle VI aC segons l'historiògraf Heròdot. Aquest gènere era de caràcter teatral perquè el contingut escrit es posava en escena per tal que els ciutadans poguessin gaudir-ne com també ho podien fer d'entre altres més opcions que podien trobar a la ciutat com els bordells on hi havia prostitutes, tant homes com dones.

Èsquil és un dels tres dramaturgs tràgics més destacables a la literatura grega clàssica nascut aproximadament el 525 aC a una regió de l'Àtica anomenada Eleusis, que, per una banda, pertanyí a una família de terratinents i, per l'altra, fou contemporani amb la fi de la tirania dels pisistràtides.

A més  a més, va viure en el moment de les Guerres Mèdiques on participà en la Batalla de Marató (Primera Guerra Mèdica el 490 aC), en la de Salamina (Segona Guerra Mèdica el 480 aC) i a la de Platea (Segona Guerra Mèdica 479 aC). Encara que va viure quan esclatà la Primera Guerra del Peloponès, no hi va participar.

Pel que fa a la seva professió, havent canviat de residència a Sicília convidat pel tirà Hièron, elaborà peces teatrals tràgics essent-li atribuïts un total de 90 obres tot i que en l'actualitat només conservem un total de cinc, una de les quals és l'única trilogia conservada del món de l'antiguitat hel·lènic: Els perses, 472 aC, Els set contra Tebes, 467 aC, Les suplicants, 463 aC, L'Orestea, 458 aC (Agamèmnon, Les coèfores, Les eumènides) i Prometeu encadenat (460 aC).

Les principals característiques de les seves obres són composicions organitzades en trilogies que sovint presenten el seu heroi o heroïna tràgica en el camí del coneixement. També els fets són encadenats i successius en les tres obres de les trilogies. Així, tingué la seva primera victòria el 484 aC amb l'obra de Jantip enviat a l'ostracisme (no conservada).

Sòfocles va ser un dels tres grans autors dramàtics d'època clàssica, el qual va nèixer el 497 a C a Colonus, situat a l'Àtica, i anys més tard arribà a Atenes, situat en la mateixa zona. 

Així doncs, aquest autor fou el que més concursos guanyà entre els tres dramaturgs; els quals foren contemporanis, fins i tot, Sòfocles, va conèixer a Heròdot i Pèricles; d'entre trenta concursos en què participà, va guanyar vint-i-quatre.

Pel que fa a la seva productivitat artística, sovint li han estat atribuïdes un total de 123 obres però a l'actualitat només conservem un total de set obres com Àiax (451 aC), Antígona (441 aC), Les traquínies (441 aC), Èdip rei (430 aC), Electra (430 aC), Filoctetes (409 aC) i Èdip a Colonos (pòstmortemt 401 aC).

La seva figura és destacada en la tragèdia perquè va introduir un tercer membre entre els actors cosa que complicava la trama i representava un trencament de la moda de les trilogies imposada per Èsquil, cosa que considerava a cada obra una obra única en si mateixa i independent. A més a més, afegí com a temes centrals la voluntat de l'individu, el seu destí i les seves decisions, tant és així que ho podem veure clarament reflectit en una de les seves millors obres anomenat Èdip Rei, terme utilitzat en psicologia per designar els desitjos eròtics d'un fill cap a la seva mare.

Eurípides juntament amb Èsquil i Sòfocles van ser els principals representants del gènere tràgic d'època clàssica; tots tres van ser contemporanis i van presenciar la batalla de Salamina el 480 aC; Èsquil va participar-hi, Sòfocles va participar en les danses que celebraren per la victòria contra els perses i Eurípides va néixer uns anys abans de la victòria.

Més enllà de la literatura, també va fer pintura que segons altres fonts eren exposades a Mègara; tanmateix, va tenir molt d'interès en els corrents intel·lectuals que s'esdevenien arreu Atenes, tant va ser així que tingué com a professors Anaxàgores, Arquelau, físics; Protàgores i Pròdic, sofistes; com també es diu que fou deixeble de Sòcrates.

Pel que fa a la seva productivitat literària, sovint li són atribuïdes 92 obres, de les quals s'han conservat 18: Alcestes (438 aC), Medea (431 aC), Els heràclides (430 aC), Hipòlit (428 aC), Andròmaca (425 aC),  Hècuba (424 aC), Les suplicants (423), Electra (420 aC), La follia d'Hèrcules (416 aC), Les troianes (415 aC), Ifigènia a Tàuride (414 aC), Ió (414 aC), Hel·lena (412 aC), Les fenícies (410 a C), Orestes (408 aC), Les Bacants (406 aC), Ifigènia a Àulida (406 aC). També s'ha conservat una sàtira anomenada El cíclop que es basa en Plifem, el gegant de l'Odissea. Per una altra banda, s'han conservat vint-i-tres fragments del total de les seves obres, de les quals Les Bacants, Ifigènia a Àulida i, fragmentat, Alcmeó a Corint, formen una trilogia, però incompleta.

Airstòfanes va ser un comediògraf grec, classificat dins del marc de comèdia antiga, que poca cosa se sap de la seva biografia tret d'alguns aspectes a través de les seves obres com la Lisístrata, a través de la qual denuncià la Guerra del Peloponès. Així doncs, va ser una persona que va participar en política i secundà en la instauració del Partit Aristocràtic i mostrà el seu desacord contra els governadors democràtics.

A més a més, en la seva obra "Els núvols" va ridiculitzar Sòcrates i va considerar les obres dramàtiques d'Eurípides com a degradació del teatre clàssic.

Pel que fa a la producció d'obres, se sap que va escriure al voltant d'unes quaranta obres de les que només s'han conservat onze com: Els acarnesos (425 aC), Els cavallers (424 aC), Els núvols (423 aC), Les vespes (422 aC), La Pau (421 aC), Els ocells (414 aC), Lisístrata (411 aC), Les tesmofòries (410 aC), Les granotes (405 aC), Les assembleistes (392 aC), Plutus (288 aC).

Menandre va ser un comediògraf grec enmarcat en la comèdia nova, que posteriorment serà model per altres comediògrafs grecs com Plaute i Terenci. Va pertànyer a una família ciutadana i acomodada, i fou deixeble del poeta i el seu propi tiet Alexis i del filòsof Teofrast i Epicur. També es diu que va formar part del cercle de Demetri de Falèron que fou governador d'Atenes.

Pel que fa a la seva vida professional, podem destacar l'única obra de les cent que va escriure, Misantrop, que la conservem avui dia. Entre altres coses, s'hi han conservat molts fragments d'obres diverses com La dona de Samos.

Una característica rellevant en les seves obres és el tipus de personatges que hi podrien trobar: la prostituta, el pare , el paràsit, el fill , el soldat fanfarró, el criat fidel, etc.

En última instància, podem diferir-lo d'Aristòfanes atès que els temes es centraven en casos individuals i els esdeveniments consistien en fets cotidians, a més del llenguatge que feia servir que era el dialecte àtic.

Heròdot, d'origen grec, va néixer el 485 aC a Halicarnàs i morí a Turis, tanmateix fou el fundador de la disciplina de la història com també és considerat el primer atropòleg, degut a la seva elaboració de la primera obra en el seu temps en què recull fets basats en fonts orals i escrites, que acabaren estructurant-se en un relat expositiu de les proeses humanes; així doncs, tots els historiadors abans d'Heròdot foren anomentas logògrafs; una analogia que podem establir entre els presocràtics i Sòcrates.

Tot i haver tingut una bona influència per part dels poemes homèrics, especialment en la narració en tercera persona, narració elevada i entre d'altres, va utilitzar la prosa en lloc del vers. La seva obra anomenada Històries (ἱστορίαι) van ser un conjunt de nou llibres; el primer exposava les possibles causes de les Guerres Mèdiques; el segon parla d'Egipte; el tercer els motius del rei persa Cambises en la conquesta d'Egipte; el quart tracta sobre Escítia i Libia; el cinqué els avanços dels perses contra els grecs; el sisé l'expedició de Dario i la victòria de Marató; el seté batalles dramàtiques com el de les Termòpiles; el vuité i nové tracta la batalla de Salamina i Platea.

A més, la seva consideració com a antropòleg s'ha basat en els interesos d'Heròdot pels costums i tradicions dels pobles que no eren grecs, és a dir, pels bàrbars.

Tucídides va néixer el 460 a. C. a Atenes i va morir el 396 a. C. a Tracia, era de la família dels Filaides dels quals podem destacar Àiax el Gran el qual va cedir l'illa de Salamina a Atenes; Tucídides va ser un historiador que va elaborar la Història de la Guerra del Peloponès (Ἱστορία τοῦ Πελοποννησιακοῦ Πολέμου), una obra que narra el conflicte bèl·lic entre dos pobles grecs, els atenesos i els espartans.

La seva obra s'estructura en vuit llibres i l'ha tractat de fer des d'un punt de vista neutral en què es plasmesin els fets tal i qual transcorreguts, sense intervencions divines sinó fruit de les seves investigacions.

El primer llibre recull les causes del conflicte i el discurs de Pèricles; el segon recull els fets d'un any com la Batalla de Naupacte amb victoria atenesa; el tercer recull conflictes i altres fets com la segona brot de pesta a Atenes i terratrèmols; el quart d'entre molts fets la victoria atenesa a Pilos; el cinqué es pot destacar el pacte de pau de Nícies i la seva violació; el sisé la guerra entre Grècia i Sicília; el séptim la invació dels espartans a Atenes i el vuité narra, entre altres fets, els conflictes socials a Atenes i la batalla naval a l'Helespont que guanyaren els atenesos.

En última instància, la Guerra del Peloponès la van guanyar els espartans.