Introducció a la mètrica clàssica
Com a estudiant o com a investigador sempre és interessant conèixer els aspectes més profunds d'una branca del saber, en aquest cas, en la literatura grega i llatina podem trobar certes característiques que les distingeixen d'altres literatures com, per exemple, la seva mètrica. Mentre que en literatura catalana o castellana la mètrica es basa en la quantitat sil·làbica d'un vers, dividir un vers en onze síl·labes, per exemple, al contrari en literatura llatina o bé grega, que també és quantitativa, però, consisteix en l'alternança entre vocals llargues (__) i breus (U). En altres paraules, tot i que en ambdues llengües clàssiques puguem fer una divisió sil·làbica, pròpiament la mètrica clàssica fa la divisió no per síl·labes sinó per peus i estableix un patró de versos amb elles. L'ús de sinalefes com de les figures retòriques és altre tret comú entre llatí, grec i d'altres llengües modernes. De forma molt concreta en alguns casos i de forma general respecte aquest tema, exposarem alguns trets de la literatura grecollatina en comparació a algunes llengües com català, anglès o bé castellà.
Els peus
Mètrica quantitativa basada en la repetició de patrons sil·làbics llargs (___) o breus (U) coneguts també com a "peus", per les quals es formen els versos i en els mateixos versos podem trobar una cesura, un tall rítmic. Els peus poden ser bisíl·labs, trisíl·labs o bé tetrasíl·labs: marquem en negreta els peus més importants que cal recordar sempre, com també marcarem els versos més importants.
| Bisíl·labs | Troqueu o Coreu | Iambe | Pirriqui o díbrac | Espondeu |
| – ∪ | ∪ – | ∪∪ | – – |
| Trisíl·labs | Amfíbrac |
Dàctil |
Tríbrac | Baqui |
| ∪ – ∪ | – ∪∪ | ∪∪∪ | ∪ – – | |
| Crètic o amfímacre | Anapest o antidàctil | Molossus | Antibaqui | |
| – ∪ – | ∪∪ – | – – – | – – ∪ |
| Tetrasíl·labs | Peoni I | Ditroqueu | Jònic major | Epítrit I |
| – ∪∪∪ | – ∪ – ∪ | – – ∪∪ | ∪ – – – | |
| Peoni II | Diiambe | Jònic menor | Epítrit II | |
| ∪ – ∪∪ |
∪ – ∪ – |
∪∪ – – |
– ∪ – – |
|
| Peoni III | Dispondeu | Antispast | Epítrit III | |
| ∪∪ – ∪ | – – – – |
∪ – – ∪ |
– – ∪ – | |
| Peoni IV | Proceleusmàtic | Coriambo | Epítrit IV | |
| ∪∪∪ – | ∪∪∪∪ |
– ∪∪ – |
– – – ∪ |
| Pentasíl·labs | Docmi | Hipodocmi | Probraqui |
|
∪ – – ∪ – |
– ∪ – ∪ – | ∪ – – – – |
En aquest sentit, en llengua catalana o espanyola, fins i tot en anglès, aquests patrons es poden adaptar amb les síl·labes tòniques, per a les llargues, o amb les àtones, per als breus.
Els versos i les estrofes
La totalitat de composicions que és possible realitzar amb els patrons anteriors, poden resultar en un gran número de tipus de versos sempre lligats a l'estilística i a la variatio o bé, simplement, al gènere literari. Respecte als versos, podem arribar a fer un conjunt entre elles de les quals obtindrem una estrofa. Així doncs, en aquest article tractarem alguns que considerem que són els més importants. No obstant això, en l'apartat de referències citem un lloc que ha servit com a referent, Iter Romanum, en què tots els temes relacionats amb la mètrica, en el cas d'aquesta web es basa en la literatura llatina, estan a disposició per a qui vulgui aprofundir-hi i aconseguir altres informacions més exhaustives.
- ESTROFA SÀFICA
L'estrofa sàfica té el seu origen en la poesia grega d'època arcaica al segle V aC en dialecte eòlic. La seva principal representant és Safo de Lesbos, a qui és atribuïda l'autoria, raó pel designi de l'estrofa (estrofa sàfica) com també del vers que la compon (vers sàfic) amb el seu nom. Pel que fa al vers sàfic, generalment acostumen a estar formats per cinc peus, els tres primers versos: el primer i els dos últims són troqueus, tot i que l'últim també pot ser un espondeu. El segon és un espondeu, tot i que pot acceptar un troqueu. I el tercer sempre és un dàctil. Aquests tres versos compten amb un quart vers format per dos peus: generalment un dàctil i un troqueu, però el segon pot acceptar un espondeu. A la propera imatge es mostra un proto-esquema genèric de l'estrofa sàfica.
Safo de Lesbos, Himne a Afrodita (1-4):
Catul, Carmen LI, ad Lesbiam (1-4):
L'estrofa sàfica i els versos que la conformen han perdurat durant aquests, gairebé, dos mil cinc-cents anys. És la composició més antiga que continuem fent-ne ús. Després que hagués estat heretat pels escriptors romans, també va tenir la seva transcendència en l'edat mitjana on la norma quantitativa va ser substituïda preferentment per l'accentual. De totes maneres, tants anys avançats, altres autors contemporanis l'utilitzen segons la normativa clàssica o bé usen els seus elements parcialment.
- TRÍMETRE IÀMBIC
En segon lloc, en la literatura clàssica és comú trobar un vers anomenat trímetre iàmbic. Aquest patró es basa principalment en el peu iàmbic (U __), així aquest és repetit sis cops però els metres, que resulten tres, es delimiten amb dos iambes cadascú. Encara que és important tenir present que la primera síl·laba de cada començament de peu pot variar per breu o llarga, així com s'il·lustra a l'esquema, cada metre podria combinar-se amb un espondeu i un iambe. Cal dir, però, que la seva presència abunda, sobretot, en el gènere dramàtic grec clàssic, en la tragèdia i en la comèdia.
Èsquil, Agamemnón (1-4):
![Figura 7. Trímetre iàmbic en grec clàssic [en revisió]](https://image.jimcdn.com/app/cms/image/transf/dimension=682x10000:format=png/path/s156f87af23ffa9e0/image/i40ac47df55535ba0/version/1685291634/image.png)
L'obra d'Èsquil pertany al gènere de la tragèdia, com tal hi podem connotar les nocions de l'esquema del trímetre iàmbic, tot i que és cert que la mètrica en aquest autor varia segons el tipus d'actor i escena.
Tot i l'antiguitat d'aquesta composició poètica, l'ús dels peus iàmbics i el trímetre en sí han estat utilitzades en la literatura anglesa, per exemple, en Shakespeare en la seva famosa obra Hamlet: "To be or not / to be this is / the question:" (Ser o no ser, aquesta és la qüestió:).
- DÍSTIC ELEGÍAC
El dístic elegíac es caracteritza per formar-se amb un hexàmetre dactílic, que el detallem amb el seu exemple corresponent, i amb un pentàmetre format per cinc peus. Pel que fa al pentàmetre, els peus primer, segon i quart poden ser dàctils o espondeus; el tercer un jònic major, en què sempre recau la cesura, i la cinquena una breu o una llarga: aquest cinquè peu no té un nom assignat perquè no segueix un patró pròpiament dit, és una sola unitat.
En les imatges següents podem contemplar l'escansió d'un dístic elegíac a partir d'un poema de Catul, d'igual manera amb un altre fragment en grec del legislador Soló:
Gai Valeri Catul, Odi et amo (LXXXV):
Color blau= peus | Color negre = escandir | Color verd = sinalefa | Color rosa = cesura
Soló d'Atenes, Ἐλεγείων:
En el tercer peu del pentasíl·lab trobem dues vocals marcades perquè s'hi aplica la llicència mètrica sinèresi, que comporta unir les vocals de l'hiat sota un diftong artificial, això disminueix el còmput sil·làbic, per tal de copsar el vers en un pentàmetre.
- HEXÀMETRE (DACTÍLIC)
Els versos anomenats hexàmetre dactílic segueixen el patró de la propera imatge amb sis peus, tot i que també poden ser espondeus independentment de l'etiqueta atribuïda a aquest tipus de vers (dactílic): el cinquè peu és sempre un dàctil, el sisè peu (_ ⏓) si l'esquema resulta en dues llargues (_ _) el peu s'anomena espondeu o bé si resulta en una llarga o breu (_ U) serà un troqueu/coreu. En conclusió, en el propi hexàmetre dactílic podem trobar tres tipus de peus: dàctil (__ UU), espondeu (__ __) o bé troqueu (__ U).
Aquesta composició és usualment present en el gènere de l'èpica o epopeia. Per exemple, en les obres Ilíada i Odissea d'Homer, que són les primeres obres d'aquest gènere, la hi podem trobar tal com podreu veure a l'exemple de sota. Fins i tot, segles posteriors, en època romana també les podem trobar en autors com Ovidi, en les Metamorfosis, com també en Virgili i en la seva gran obra l'Eneida.
Publius Ovidius Naso, Les Metamorfosis (IV.55-58), Píram i Tisbe:
Homer, Odissea (I.1-5):
Pel que fa a l'adaptació en la traducció en llengües com el castellà, català o anglès, és possible transcriure aquest tipus de vers equiparant cada peu amb síl·labes tòniques amb les llargues i àtones amb les breus, segons aquesta composició obtindrem sempre sis accents rítmics en aquestes llengües mencionades.
Els incisos
En tot el procés en què escandim un vers, en aquest procés també sovint es troba un incís, el qual serveix per fer un tall rítmic, un tall que separa el vers en coles o hemistiquis, si és un incís cesura. Semblant a la varietat dels versos, també en tenim de cesures. Aquest element mètric és freqüentíssim en els hexàmetres. D'acord amb aquest article, veurem de quina manera pot classificar-se la cesura quan és utilitzat en l'hexàmetre dactílic:
En primer lloc, cal saber les posicions possibles per aquest element: en el segon, tercer o quart peu, sempre al mig. En el segon peu, la cesura s'anomena Cesura Trihemímera: es situa en mig del segon peu:
(__UU | __ // __ | __ __ | __ UU | __UU | __ ⏓)
Situat en el tercer, Cesura Penthemímera: es situa en mig del tercer peu:
(__UU | __ __ | __ // __ | __ UU | __UU | __ ⏓)
I al quart peu, Cesura Hepthemímera: es situa en mig del quart peu:
(__UU | __ __ | __ __ | __ // UU | __UU | __ ⏓)
Hi ha un cert fenomen, per qüestió de posició, al tercer peu. Aquest s'anomena Cesura Trocaica: es situa en el tercer peu dàctil i separa les dues breus:
(– UU | – UU | – U // U | – UU | – UU | – ⏓)
Amb la propera imatge il·lustrem les diferents cesures de la mètrica grecollatina. Ara bé, l'anàlisi és més elaborat que els anteriors perquè inclou els peus, marcats en blau, i les cesures corresponents, marcats en rosa i variades segons l'enumeració establerta. A més a més, s'han marcat les dos parts en què difereixen els versos, els hemistiquis. Cal emfatitzar, però, que la cesura sempre consisteix en el tall rítmic que coincideix dins un peu, hi ha un altre tall rítmic que coincideix entre el quart i el cinqué peu, la dièresi bucòlica, que és el segon tipus d'incís.
En última instància, cal remarcar que la cesura trocaica és més abundant en grec clàssic que en la llengua llatina, sobretot en Homer.
La Sinalefa i les llicències mètriques
La sinalefa, que té el seu origen en la literatura clàssica, servia i serveix per a copsar els peus i els versos, és a dir, per a modificar o bé adaptar el contingut escrit a un patró a què es vol arribar tot elidint una síl·laba, també és usat en literatura moderna, més concretament amb literatura ens referim a la poesia. Així i tot, cal dir que la llengua llatina i el català o bé el castellà tenen en comú acceptar una sinalefa tot i que s'interposi una "h" entre aquesta unió, sempre a principi de mot: concretament el llatí també pot acceptar una m-, sempre a final de mot respecte a la consegüent. En llengua catalana la sinalefa és un recurs força recurrent, com en l'exemple de Maria Antònia Salvà, Talaiots, de Lluneta del pagès (1952), també en literatura espanyola com en Coplas a la muerte de su padre (1476) de Jorge Manrique. A diferències de la llengua anglesa, la sinalefa no existeix, ells disposen d'altres mètodes d'elisió, com per exemple, en lloc de dir "I have" és possible expressar-ho "I've" (jo tinc) o bé amb altres formes com "I am going to" per "I'm gonna" (Jo vaig a ...), fins i tot amb la forma copulativa to be: "He is my son" per "He's my son" (Ell és el meu fill).
Cal puntualitzar i discernir entre sinalefa i elisió; sinalefa es considerada més aviat entre el final d'un mot i el principi d'un altre entre els quals intervé una -m, posposada a una vocal del mot i consegüent al mot que comença en vocal, o bé una h-, a principi de mot seguida de vocal posposada a la paraula que acaba en vocal. Així doncs, l'elisió es refereix a la sinalefa pròpiament dita del català i del castellà que en llatí fa caure la primera, és a dir, la vocal final seguida d'una vocal inicial, la final se supremeix.
Per una altra banda, els autors clàssics disposaven d'altres mètodes que els possibilitava d'igual manera arribar a modificar la mètrica per tal de quadrar-los als patrons corresponents: als versos hexàmetres, elegíacs, etc. O bé, al peu dactílic, espondeu, etc. Fins i tot, per a una estrofa, a l'estrofa sàfica, per exemple. Parlem de llicències mètriques, que en altres paraules, consisteix a transgredir les normes lingüístiques.
En primer lloc, un poeta mètricament posseïa la capacitat de reduir una síl·laba en la totalitat d'un vers, cosa que afectava la formació dels peus, procés que s'anomena sinèresi (o sinièresi, sinícesi bé, fins i tot, sinecfònesi) que consisteix a unir dues vocals que resulten en un diftong artificial. L'efecte contrari, augmentar una síl·laba, s'anomena dièresi amb què trenquem un diftong: en aquest cas cal remarcar no confondre el terme amb la dièresi rítmica, és a dir, la dièresi bicòlica. Un tercer recurs molt proper a l'anterior és el hiat (o dialefa) que permet evitar elisions lingüístiques com la sinalefa, a efectes contraris, per tal d'augmentar una síl·laba: és a dir, consisteix en la pronunciació de dos síl·labes diferents en l'última vocal d'un mot i el inicial de la consegüent. En última instància, existeix una quarta llicència anomenada consonantització la qual transforma, en el cas de la llengua llatina i tame en la grega, en consonant les dues vocals semiconsonants existents, la "u" i la "i", així doncs, provoca un efecte d'elisió sil·làbica.
. Dièresi: falcibus et messae ad lunam quaeruntur aënis
pubentes herbae nigri cum lacte veneni;
[Virgili, Eneida, 513-14, llibre IV]
. Consonantització: Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris [Catul, 85, 1]
. Hiat o dialefa: Νεστορίδης, Ἔλατον δὲ ἄναξ ἀνδρῶν Ἀγαμέμνων· [Homer, Ilíada, VI, v.33]
Figures retòriques
Les figures retòriques o figures literàries són el mode convencional amb què un escriptor empra les paraules per a donar un sentit afegit al discurs o allò que s'escriu que, realment, té la intenció d'emocionar al receptor, o bé persuadir-lo. És cert que existeix un llistat tan llarg d'aquests recursos estilístics, que mencionarem les que creiem que són les més importants. Però, com s'ha mencionat anteriorment, aquella persona que tingui molt d'interès en aprofundir-hi, pot consultar la web de l'Iter Romanum de la Universitat de Barcelona (apartat de referències).
- Metàfora: consisteix a substituir un terme per un altre per semblança.
[Metàfora referida a Polínices]
Χορός
[...] ὃς ἐφ᾽ ἡμετέρᾳ γᾷ Πολυνείκους ἀρθεὶς νεικέων ἐξ ἀμφιλόγων ὀξέα κλάζων ἀετὸς εἰς γᾶν ὣς ὑπερέπτα, λευκῆς χιόνος πτέρυγι στεγανός, πολλῶν μεθ᾽ ὅπλων ξύν θ᾽ ἱπποκόμοις κορύθεσσιν. [...]
(Antígona, Sòfocles, v.110-116)
Font: Perseus Digital Library
- Ironia: consisteix a fer referència a una idea amb el seu sentit contrari.
En aquest cas la ironia es connota del autor envers al personatge a qui va dirigit la interrogació, perquè una ombra no és pot atrapar.
credule, quid frustra simulacra fugacia captas?
(Metamorfosis, Ovidi, III 432)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Polisíndeton: repetició abundant de conjuncions, moltes d'elles innecessàriament.
[...] uotoque tuo tua forma repugnat.
Phoebus amat uisaeque cupit conubia Daphnes,
quodque cupit sperat suaque illum oracula fallunt.
Vtque leues stipulae demptis adolentur artis, [...]
(Metamorfosis, Ovidi, I 489-492)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Asíndeton: omissió de les conjuncions.
esto: aegram nulli quondam flexere mariti,
(---) non Libyae, (---) non ante Tyro [...]
(Eneida, Virgili, IV 35-34)
Font: P. Vergilius Maro, Aeneis, ed. Gian Biagio Conte, Berlin, New York: Walter de Gruyter 2009.
- Oxímoron: Consisteix en emprar dos mots de semàntica oposada referits a una mateixa asseveració.
vitta coercebat positos sine lege capillos.
(Metamorfosis, Ovidi, I / 477)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Apòstrofe: consisteix en dirigir-se algú, sigui un ésser animat o inanimat.
"Anna soror, quae me suspensam insomnia terrent!"
(Eneida, Virgili, IV 9)
Font: P. Vergilius Maro, Aeneis, ed. Gian Biagio Conte, Berlin, New York: Walter de Gruyter 2009.
- Antífrasis: Consisteix en designar o referir-se a quelcom amb la idea contrària.
ΧΟΡΟΣ: αἰαῖ, δρομάδες ὦ πτεροφόροι ποτνιάδες θεαί, ἀβάκχευτον αἳ θίασον ἐλάχετ’ ἐν δάκρυσι καὶ γόοις, μελάγχρωτες Εὐμενίδες, αἵτε τὸν ταναὸν αἰθέρ’ ἀμπάλλεσθ’, αἵματος τινύμεναι δίκαν, τινύμεναι φόνου, καθικετεύομαι καθικετεύομαι, τὸν Ἀγαμέμνονος γόνον ἐάσατ’ ἐκλαθέσθαι λύσσας μανιάδος φοιταλέου.
(Orestes, Eurípides, Versos 216-227)
Thesaurus Linguae Graecae© Digital Library. Ed. Maria C. Pantelia. University of California, Irvine. http://stephanus.tlg.uci.edu.sire.ub.edu (accessed Oct. 16, 2022).
Εὐμενίδες (les benevolents), antífrasis de les erínies (fúries), són aquelles que persegueixen els crims de sang.
Es contraposa la benevolència amb la fúria.
- Al·literació: repetició de sons.
[...] esse uetat, uotoque tuo tua forma repugnat. [...]
(Metamorfosis, Ovidi, I 489)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Políptoton: Repetició d'un mot amb alteració morfològica respectivament.
quem fugias, ideoque fugis [...]
(Metamorfosis, Ovidi, I 515)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Hipèrbaton: Desordre de la sintaxis.
[...] pulchra uerecundo suffunditur ora rubore,
inque patris blandis haerens ceruice laertis [...]
(Metamorfosis, Ovidi, I / 484-485)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Epítet: adjectiu que remarca una caracterítica d'algun personatge. Els epítets acostumen ser els mateixos sempre que es vulgui fer-ne ús, de vegades poden usar-ne varies.
[Epítet d'Atena]
[...] Τὸν δ’αὖτε προσέειπε θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη· [...]
(Ilíada, Homer, I / 206)
Font: Perseus Digital Library
- Sinècdoque: Consisteix en emprar un mot o expressió que bé pot figurar la part d'un tot. En aquest cas, el datiu singular "hosti" (a l'enemic) es refereix per se a tot el conjunt dels enemics d'Apol·lo (als meus enemics).
[...] qui dare certa ferae, dare vulnera possumus hosti, [...]
(Metamorfosis, Ovidi, I / 458)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Quiasme: Aquesta figura retòrica mostra una simetria sintàctica entre dos versos seguits, una simetria en forma de creu, que sovint aquesta creu imaginària relaciona els mateixos mots o bé els mateixos semànticament.
saepe pater dixit "generum, mihi, filia, debes";
saepe pater dixit "debes, mihi, nata, nepotes"
(Metamorfosis, Ovidi, I / 481-482)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Paral·lelisme: Consisteix en fer una distribució paral·lela de mots, per tal de dotar al text amb un efecte rítmic.
saepe pater dixit "generum, mihi, filia, debes";
saepe pater dixit "debes, mihi, nata, nepotes"
(Metamorfosis, Ovidi, I / 481-482)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Trícolon: Triple repetició d'una estructura sintàctica.
cui placeas inquire tamen; non incola montis,
non ego sum pastor, non hic armenta gregesque
(Metamorfosis, Ovidi, I 512-513)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
- Anàfora: Consisteix en la repetició d'un mot. En el cas que la repetició coincidís en una estructura conjunta (oració, per exemple), es podria anomenar geminatio.
"nymph, precor, Penei, mane! non insequor hostis;
nympha, mane! si agna lupum, sic cerva leonem, [...]
(Metamorfosis, Ovidi, I 501-502)
Font: P. Ovidi Nasonis: Metamorphoses, Oxford, 2004.
Tòpics literaris
El concepte de tòpic literari i dels tipus que en podem trobar s'originen en la literatura llatina, sobretot del poeta Horaci, però, diacrònicament és possible discernir l'imitatio que han experimentat a través d'autors posteriors i d'èpoques corresponents amb tal èxit que en l'actualitat encara són omnipresents en tots els aspectes de la nostra vida: alguns s'han convertit en el nom d'algun bar o cafeteria i, d'altres, continuen exercint la seva funció històrica.
A continuació farem menció dels tòpics literaris més concurrents:
- Beatus ille: "feliç aquell", un tòpic que lloa aquell que tingui una vida senzilla.
- Non omnis moriar: Frase que es tradueix "no moriré del tot" i vol indicar que, encara que moris, encara viuràs gràcies a les teves herències.
- Carpe diem: literalment "aprofita el dia", aprofitar el dia en el sentit de gaudir el moment, sobretot de la joventut.
- Aurea Mediocritas: "Daurat punt mitjà", aquesta frase llatina es refereix al punt mitjà de la conducta humana que troba l'equilibri entre dos extrems.
- Locum amoenus: "lloc agradable", expressió que recull la idea d'un lloc ideal: en un camp, amb un riu, clima i companyia agradables.
- Ubi sunt?: "On són?", de l'expressió llatina "Ubi sunt qui ante nos in hoc mundo fuere?", és una expressió que planteja un interrogant respecte aquells que han mort, ja que no se sap res més enllà de la mort.
- Fugit irreparabile tempus: aquest tòpic traduït literalment "El temps passa irremeiablement", fa referència a la velocitat de com passa el temps i amb ell la nostra vida.
- Tempus fugit: Literalment "el temps vola" , fa referència a la velocitat del pas del temps.